Questions d'ensenhament

Nostre mestre Robert Lafont

La seva contribució a la sociolingüística

Gentil Puig i Moreno, Professeur honoraire en Sciences du Langage, Universitat Autònoma de Barcelona. Ceret, estiu de 2009.
Article per publicar dins la revista, Barcelona

Al'inici dels anys 70, a les primeres Universitats Catalanes d'Estiu de Prada de Conflent, com en trobades a Nimes i a Barcelona, Robert Lafont ha estat per a mi, no només un mestre ans també i sobretot, un amic i un exemple d'intel·lectual compromès amb el seu poble, Occitània, però també especialment solidari amb la lluita per la democràcia i la llibertat del poble de Catalunya, durant i després de la dictadura franquista. Sempre que ens vèiem, parlàvem de les dues coses, de la situació d'Occitània i de la de Catalunya, i la seva manera de parlar-ne era entusiasta, afectiva, fraternal, activa, solidària i militant. Unes qualitats humanes que al llarg de la seva vida mai no ha abandonat.

D'ençà de l'any 1975 va dirigir la meva tesi de doctorat de lingüística romànica defensada a la Universitat Paul Valéry de Montpeller III, l'any 1980 (sobre l'ensenyament de la llengua catalana a un barri popular del nord de Perpinyà, el Mig-Vernet ; amb la participació d'Antoni Badia i Margarit i de Brigitte Schlieben-Lange al jurat). Dos anys abans, Robert Lafont havia dirigit la tesi de sociolingüística de Domènec Bernardó sobre el coneixement i l'ús la llengua catalana dels habitants de Cabestany, poble situat a les rodalies de Perpinyà, així com també havia format i formava molts altres lingüistes i militants occitans.

Recordo molt bé, quan l'anava a visitar a la seva casa de la carriera Parmentier de Nimes situada al fons d'un jardí, que em recomanava la lectura d'unes obres concretes, que ell considerava molt significatives, com, per exemple, Psycho-mécanique du langage de Gustave Guillaume (1948), Théorie et pratique de Jürgen Habermas (1963), o encara Il linguaggio comelavoro e come mercato de Ferruccio Rossi-Landi (1968). Però sobretot, Robert Lafont m'incitava a actuar sobre el terreny amb els actors de la recerca (la recerca-acció), com també de continuar la lluita per les nostres idees.

Robert Lafont ha mort a la seva casa de Florència (Toscana) el 24 de Juny de 2009 als 86 anys d'edat. A Fausta Garavini, professora universitària i esposa seva, als seus fills, i a tots els que l'han conegut, estimat i respectat els transmetem la nostra més sincera amistat i el nostre profund condol.

Coincideixo plenament amb l'Antoni Rossell de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) quan escriu que :

ha estat un fet especialment trist per a la comunitat universitària de Catalunya i d'Occitània per totes les tasques de creació literària, de recerca i d'activisme polític que Robert Lafont va portar a terme incansablement durant la seva vida amb l'objectiu d'agermanar ambdues llengües i cultures. Cofundador de l'Institut d'Estudis Occitans, professor universitari i autor literari, l'empremta que Robert Lafont deixa en la cultura i en la literatura occitana és considerable. El mes de maig de l'any 2005 l'Arxiu Occità de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport de la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge acadèmic i institucional. Lafont va tenir un constant interès pels esdeveniments d'aquest país des de la seva condició de polític i d'activista per l'occitanisme.

Robert Lafont nasqué a Nimes (Llenguadoc) el 16 de març de 1923, però ell mateix em deia, amb una ullada maliciosa, que els seus avantpassats eren originaris de la regió de les Cevenes, situada al sud-est del Massif Central. Una terra on vivien els huguenots (protestants). En efecte, la reforma protestant, apareguda a mitjan segle XVI al Llenguadoc, es va estendre a través de les Cevenes, però a partir de 1685 van ser perseguits i massacrats primer pel rei Lluís XIV, i la persecució continuà fins al final del segle XVIII (Cf. la resistència dels Camisards). Crec que aquests orígens cevenols, no són gens anecdòtics, perquè molt probablement l'han marcat, i han condicionat el seu pensament i una part de la seva obra.

Robert Lafont ha estat tot alhora, poeta, novel·lista, pensador, assagista, lingüista i sociolingüista, home de teatre, historiador de la literatura i medievalista, militant i home polític d'esquerres, políglot, i gran enamorat de la llengua occitana ! (vegeu la llista dels llibres de Robert Lafont a l'Annex 1. Pels nombrosos articles de lingüística i sociolingüística remetem al seu llibre Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie del 1997).

Sens dubte que el gust i l'amor per la llengua occitana de Robert Lafont li hagi vingut dels seus avis, que eren de Nimes, perquè infant vivia amb ells durant les vacances d'estiu al llarg de tots els seus anys d'escolar. Robert Lafont fou un bon alumne, que ho assimilava tot sense dificultats. Obtingué el batxillerat l'any fatídic de la declaració de la guerra contra els alemanys, el juny del 1940. L'any 1944, s'allista en un grup guerriller de la resistència de la zona boscosa de les Cevenes, precisament la terra dels seus avantpassats ; i participà en l'alliberament de Nimes. En conseqüència, va ser durant un cert temps secretari del Prefecte-Comissari de la República a la Libération. Però va quedar poc temps dins l'aparell administratiu de l'Estat. Ell volia ser professor i fou agregat de lletres clàssiques a Nimes, i a continuació, encarregat de curs a la Universitat Paul Valery de Montpeller.

Cronologia de l'activitat cultural i política occitana de Robert Lafont

L'any 1945, Robert Lafont participà a la fundació de l'Institut d'Etudis Occitans (IEO) que reemplaçava la Societat d'Estudis Occitans (SEO) desacreditada per la seva conducta de col·laboració amb l'ennemic durant l'ocupació. Per contra, l'IEO es definia, al seu naixement, com a eixit de la resistència contra el nazisme, i es beneficià de l'ajut d'intel·lectuals com Jean Cassou, Tristan Tzara, i de persones de poder com el rector Dottin o el prefecte Berthaud. L'any 1946, Robert Lafont fundà amb Pèire Lagarda la revista cultural L'Ase negre.

Pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, Robert Lafont decideix dedicar-se plenament a l'ensenyament, només havia treballat una curta temporada de dos anys a la Prefectura del Gard, a Nimes. L'any 1949 esdevé doncs professor de lletres clàssiques a Seta, immediatament va demanar l'autorització al rector d'Acadèmia de l'època, per a fer, a més del grec i del llatí, cursos d'òccità.

L'any 1950, Robert Lafont fou elegit secretari general de l'IEO, a continuació de Max Roqueta. El seu ensenyament voluntarista de l'occità, la seva acció militant d'investigador del vast domini occità, la qualitat de seva producció d'escriptor el confirmaran com a professor de la Universitat de Montpeller l'any 1951. Els seus cursos, la pertinència de seves recerques i la seva activitat militant influiran profundament nombroses trajectòries d'estudiants.

Anteriorment, l'any 1948, el diputat del Tarn (Albigès) de la SFIO (l'equivalent del PSOE), Maurice Deixonne (1904-1987) havia començat a treballar en un projecte de llei sobre les llengües regionals. Robert Lafont hi va col·laborar i va intensificar la pressió militant, especialment amb el dirigent del moviment bretó Armand Keravel, que conduí finalment a la votació de la llei Deixonne l'any 1951. Fou la primera llei que va defensar i permetre l'ensenyament d'aquestes llengües a l'escola pública de l'Estat francès. La seva correspondència amb Ismaël Girard, Fèlix Castan, Berthaud o Max Roqueta, deixa constància d'aquest episodi (Cf. Centre de documentació del CIRDOC de Besiers).

L'activitat que Robert Lafont dedicà a l'acció política fou decisiva participant a la creació del Consell Nacional de Defensa de les Llengües i Cultures Regionals (CNDLCR) on va fer entrar els representants del Felibritge. Aquell organisme s'esforçà en desenvolupar la llei Deixonne i mantingué una pressió permanent sobre ministeri a propòsit de la qüestió de les llengües i cultures anomenades regionals, i que ara anomenem llengües de França.

En aquella acció política, va coincidir amb dirigents del moviment bretó, com Armand Keravel. Tots ells volien desmarcar-se de les compromissions del període de la col·laboració amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial i promoure l'ensenyament de les llengües regionals sobre unes bases totalment noves. Mentre Armand Keravel rellançava el moviment i la revista bretona Ar Falz (La Falç), del seu costat, Robert Lafont fundava l'Institut d'études occitanes (IEO). L'any 1958, creaven junts el Moviment Laic de les Cultures Regionals (MLCR) per tal d'incidir sobre els sindicats d'ensenyants i el món de l'educació. A la junció dels anys 60-70, Robert Lafont viatjarà molt sovint a la Bretanya.

Durant anys, Robert Lafont i Armand Keravel han fet pressió sobre els responsables del Ministère de l'Education Nationale, per a fer reconèixer la necessitat de l'ensenyament de les llengües regionals, perquè fossin ensenyades a l'escola pública. Van treballar també per a convèncer els diputats i senadors d'esquerra (però també de dreta) de presentar projectes de llei a favor de les llengües regionals. És gràcies a llur acció conjunta que l'ensenyament del bretó i l'occità, que representaven el gruix de les llengües de França, va començar a entrar dins el sistema molt centralitzat i vigilat de l'ensenyament públic francès. Però, Robert Lafont tenia una visió més àmplia car defensava la causa de l'occitanisme. Participava en els moviments populars occitans, d'ençà de les lluites i les dures vagues dels miners de Decazeville de 1961. Alguns mesos abans de maig del 68, publicava un primer assaig titulat La révolution régionaliste, que va marcar profundament els esperits. Amb aquesta obra i d'altres de semblants, es posicionava contra el que ell qualificava de colonialisme intérieur, la cara interna del colonalisme exterior perseguit per l'Estat francès en la seva fase de final de 1945 a 1962 que marca, amb els acords d'Evian, el final de la guerra d'Algèria.

Robert Lafont, home d'esquerres i regionalista (no pas nacionalista, sobretot a França), dirigí la batalla de les idees dels anys 60-80. L'any 1962 crea el Comité Occità d'Estudis i d'Acció. En el seu llibre, La révolution régionaliste, fou considerat i llegit pels dirigents de l'esquerra francesa de l'època : Pierre Mendès-France, Michel Rocard, Gaston Deferre o François Mitterrand. Robert Lafont conduí a poc a poc l'occitanisme cap a un trencament total amb el sistema polític anterior. L'any 1962, va fundar i dirigir la revista de política occitana Viure.

De la Révolution régionaliste de 1967, a l'Autonomie, de la Région à l'Autogestion de 1976, passant per, Sur la France, 1968, Décoloniser en France, 1971 i La Revendication Occitane, 1974, Robert Lafont ha precisat la seva concepció d'un nou regionalisme,"des régions révisables et noeud historique de nombreuses pulsions novatrices...". El Regionalisme era un tema sobre el qual va existir una literatura abundant durant els anys 50 amb, per exemple, l'obra de J.F. Gravier "Paris et le désert français" de 1958. La concepció de Robert Lafont és però la d'un regionalisme situat als antípodes del de Jean-Charles Brun (1870-1946), autor de Qu'est-ce que le régionalisme (1936) proper de Charles Maurras, el fundador del moviment d'extrema dreta L'Action Française (Cf. Wright, J. 2003, "The regionalist movement in France...").

L'any 1968, Robert Lafont fou molt actiu amb el llançament de la idea del colonialisme interior. De 1969 a 1974 el seu combat es desplaça progressivament i se centra amb la lluita cèlebre del Larzac (contra l'extensió del camp militar) amb la famosa consigna elaborada per Lafont de Volem viure al país. L'any 1971 funda Lluita Occitana, i el 1974 es llençà cap a una candidatura a les eleccions presidencials franceses. Però no va poder complir les condicions jurídiques exigides als candidats. No és desmoralitzà gens i entra en contacte amb François Mitterrand per a sostenir la seva candidatura.

L'any 1977 col·labora amb els sindicats en la seva lluita a favor dels miners de Carmaux (Albigès, Llenguadoc) i l'any 1978 va aconseguir de relligar les lluites obreres dels sindicats i partits d'esquerra contra el pla econòmic del primer ministre de centre-dreta Raymond Barre, amb la reivindicació occitana de la qual ell era el representant. L'any 1980 el congrés de l'IEO marca la fi d'un cicle. L'IEO entra en crisi amb posicions populistes antiuniversitàries i esclata. La llista alternativa de Robert Lafont era aleshores minoritària, i el seu opositor, Ives Roqueta, va aconseguir ocupar la presidència de l'IEO. L'any 1981, Robert Lafont va abandonar l'IEO, on havia militat durant 35 anys. Amb ell, la part més avançada dels universitaris occitans s'allunyen definitivament de l'IEO.

L'any 1981, l'arribada de François Mitterrand a la presidència de la República francesa, li va donar l'esperança de realitzar la 95ena proposta del candidat del Programa Comú de les esquerres, aquella que prometia un lloc més digne per a les llengües de França. Però pocs anys després, la decepció fou enorme perquè la proposta fou abandonada a causa d'una oposició conjunta de tots els jacobins de dreta i també d'una fracció de l'esquerra francesa (El CERES de Pierre Chevènement). Diguem que les propostes d'obertura i de respecte de les Llengües de França presentades al Llibre Blanc d'Henri Giordan (1982), després d'una gira per tot França, enfurismaven la dreta, donaven bona conciència a l'esquerra, però sobretot trobaven i posaven en relleu una oposició sorda i decisiva als nivells més alts de l'aparell d'Estat, amb el qual havia topat l'esquerra al poder.

En efecte, l'any 1982, la reforma del nou ministre de l'interior Gaston Deferre representarà una avançada. Com a president del Conseil Régional Provença Costa d'Azur, Deferre havia criticat les regions, que eren per a ell "institutions bâtardes disposant de ressources insuffisantes et de pouvoirs très limités. (...) i afegia "Les partisans du progrès doivent accepter le cadre nouveau des régions, mais à condition d'exiger en même temps des assemblées régionales, élues à un scrutin équitable et disposant de pouvoirs réels". Gaston Deferre va donar el seu nom a la llei del 2 de març de 1982 sobre els Droits et Libertés des Communes, des Départements et des Régions que concedirà a la Regió l'estatut de col·lectivitat territorial, dotada de certes competències pròpies, alliberada del control prefectoral, i dirigida per un Consell Regional elegit al sufragi universal directe i un president escollit. Però a França, i més precisament per l'Estat francès, el procés de decentralització-regionalització és sempre molt difícil i problemàtic. La prova és que encara avui, la recent proposició de reorganització territorial de la Commission Baladur 2009, no satisfà gairebé ningú.

L'any 1988, Robert Lafont acabà la seva carrera universitària amb el títol de professor emèrit de la Universitat Paul Valéry de Montpeller. Però continuarà incansablement la seva obra literària i el seu activisme cultural i polític.

Encara fa pocs anys, l'any 2003, i de nou al Larzac, Robert Lafont sostingué la creació del moviment altermundialista, occitanista i ecològic Gardarem la Tèrra i signà el text fundador. Home de lletres, ciutadà i militant, ideòleg d'esquerres i humanista, però alhora amb una dimensió poc dogmàtica, Robert Lafont fou un home d'acció occità, portat per un vertader moviment cultural i polític occità. A Robert Lafont li agradava de pensar-se com la consciència d'Occitània, i desitjava comunicar al món aquella occitanitat que il·luminava la seva vida.

L'obra literària, científica i política de Robert Lafont

Ens deixa una obra extensa, variada i molt bella (més de cent obres i uns mil articles), només cal llegir la seva bibliografia (a l'Annex 1) per a adonar-se'n. Amb dues característiques ben particulars. Ha publicat en occità, en francès, en català i en italià. Ha marcat un trencament total amb la tradició folklòrica anterior i fixa la creació intel·lectual occitana dins una nova perspectiva més moderna, europea i mundial.

En els seus escrits trobem tant obres sobre la història de la literatura com sobre la història de les societats com també obres de lingüística i de sociolingüistica, o bé treballs teòrics sobre els desequilibris socioeconòmics i polítics de França i d'Europa. En els seus assajos escrits en francès presenta no només el gran sud occità (de les 6 Regions-Programa, dels 31 departaments i dels 14 a 16 milions d'habitants), sinó també totes les altres minories existents dins l'Estat francès. Serà un dels teòrics més influent de la denúncia del colonialisme intern del vast territori meridional i perifèric de l'Estat francès.

Pel que fa a aquest gran sud, Robert Lafont, fidel al seu principi de soberania territorial (les regions no s'han de decidir a París), proposaria durant els anys 80 una nova configuració del vast territori occità dividit en tres grans conjunts regionals que responen a criteris històrics i geopolítics : un gran sud mediterrani, és a dir, l'Occitània meridional ; una regió aquitània a l'est amb la façana atlàntica ; i una occitània del nord o septentrional. Aquests tres grans conjunts tenen potencialitats culturals i econòmiques diferents, però que han d'arribar a confluir.

L'altra faceta de la seva obra, la creació literària en llengua occitana, marca una renovació temàtica i d'estil, en ruptura total amb l'arcaisme i la tradició folklòrica anterior. Fou també un autor del teatre d'animació de la conciència social occitana, un teatre sempre al servei de la normalització i de la modernització de la llengua i la cultura occitanes. A propòsit de teatre recordo una anècdota. Crec que era a Avinyò, l'estiu del 1983, on assistíem junts a una obra de teatre occità de la qual li havien parlat, però a mitja obra va dir-me a l'orella, "sortim, que no en puc més". A mi em semblava una obra popular que utilitzava, sens dubte demagògicament, el riure gras, i així li ho vaig comentar. Però Robert va ser molt més dur i incisiu, en afegir que no es tractava tant del riure sinó del rictus. El punt més baix i mòrbid de la diglòssia ; és a dir, riure de la decadència de la seva cultura i de la seva pròpia llengua amb un riure crispat i malaltís. Un cop més, vaig reconèixer la seva perspicàcia.

D'una cultura excepcional i d'una força de treball per sobre del comú, Robert Lafont no ha cessat mai d'ençà del 1946 de conduir de front una obra de creació literària profundament original amb nombrosos treballs de recerca i de crítica en el camp de la lingüística, de la sociolingüística, en el de la literatura, als quals s'ha d'afegir, a partir dels anys 60, els assajos històrics i polítics. En tots aquests camps, modifica les perspectives i obre noves vies.

Robert Lafont és primer l'home d'un espai, l'espai occità, del qual deia : "un espai sense el qual esdevenen incomprensibles els homes, les paraules, els països dispersos ; un espai sense el qual esdevé inintel·ligible aquesta evidència proclamada, que és França". Nogensmenys, la reflexió sobre l'espai, de Robert Lafont, s'inscriu en el temps i dins el moviment de la història. Es materialitza d'una manera lúcidament dialèctica.

Europa ha estat sempre l'horitzó de la seva reflexió literària, econòmica i política : ha escrit pàgines magnífiques sobre l'Europa dels Trobadors i del Renaixement, molt anterior a l'Europa del Tractat de Roma. Els seus viatges (recordo el del Xè Congrés Mundial de Sociologia de Mèxic l'any 1982, on varem coincidir amb ell i Fausta Garavini, l'Aracil, Francesca Jouanna, Martine Berthelot, Domènec Bernardó, i jo mateix), els nombrosos intercanvis intel·lectuals, la xarxa considerable de les seves relacions han posat l'espai europeu al centre de les seves preocupacions, de la seva obra i de la seva vida.

Robert Lafont, escriptor, lingüista o historiador, ens dóna una infinitat de claus, amb una intel·ligència del món, i de si mateix, que obre nous horitzons per a l'acció personal i col·lectiva. S'ha compromès en diverses ocasions amb el front més avançat de les lluites per la defensa d'Occitània. Finalment, com a professor d'universitat, li ha agradat sempre ensenyar i convèncer, amb el gust especial per la demostració racional i la preocupació per a enriquir i aixamplar el debat cívic, per tal de treure'l de l'enfangament d'un pensament únic i alienat, com una via per a accedir a una nova consciència del món.

Fou, com ja hem dit, un escriptor molt prolífic, i la seva obra presenta dues línies essencials i integrades entre elles : una de divulgació doctrinal en francès, on estudià la situació no sols de la llengua occitana, sinó de totes les llengües "regionals" de l'Estat francès, i una altra, pròpiament de creació en llengua occitana, que constitueix, sens dubte el punt de partida de la veritable novel·la moderna occitana.

Com a escriptor va abordar en francès una extensa obra assagística que s'estén des de la història, l'economia fins la sociologia. En occità, a més de molts treballs de filologia i de sociolingüística, va elaborar al llarg dels anys una extensa obra poètica de ficció. Ha escrit uns deu reculls de poesies i una vintena de novel·les de tot tipus : fantàstiques, històriques, filosòfiques... També ha traduït l'Odissea d'Hòmer a l'occità.

La contribució de Robert Lafont a la sociolingüística

Entre la gran diversitat de matèries lingüístiques estudiades per Lafont, comentarem aquella que ens és més propera, la sociolingüística. Precisament, aquells que vulguin llegir un dels seus primers textos de sociolingüística escrit en català, podran trobar al primer número de Treballs de Sociolingüística Catalana (TSC) de l'any 1977 un article de Robert Lafont Sobre el Procés de patoisització, en el qual defineix la "situació patoisant", típica de França, com un procés de destrucció històrica i massiva aplicada sistemàticament per l'Estat francès contra la llengua occitana i contra totes les llengües de França.

La reflexió de Robert Lafont sobre el fet lingüístic va tenir, per una banda, un caràcter estríctament lingüístic i descriptiu amb l'anàlisi intern de la llengua occitana, ella mateixa, amb obres com, Phonétique etgraphie du provençal (1952), La Phrase occitane (1967), L'Ortografia occitana (1970). El mateix any 1970, Robert Lafont escriu un article en occità publicat per l'IEC, a la memòria de Pompeu Fabra titulat "Reflexions sobre lo perfach perifrastic amb anar en catalan i occitan". Finalment, Robert Lafont publica en aquest camp l'any 1983 Eléments de phonétique occitane.

La reflexió sobre la normativa de Robert Lafont i la publicació de L'ortografia occitana l'any 1970, va ser un repte en el qual s'enfrontaven diverses fraccions del moviment occità, cadascuna de les quals defensava la seva pròpia norma ortogràfica regional. Lafont va partir de treballs lingüístics existents, com, sobre el provençal, d'ell mateix i de René Merle, (1970), a l'est, sobre el llenguadocià de Lois Alibert (1935-1937), al centre, i sobre el gascó de Pèire Bec (1968), a l'oest. Lafont precisa d'entrada que cal parlar de normes ortogràfiques en plural, i admet l'existència de 6 normes generals : un provençal comú normalitzat, un llenguadocià comú normalitzat, un gascó comú normalitzat, un llemosí comú normalitzat, un alvernyès comú normalitzat, i un occità alpí comú normalitzat (per normalitzat Lafont entén el respecte de la tradició literària ; nosaltres, actualment diríem normativitzat). Són formes lingüístiques que recolzen sobre ciutats irradiants com : Marsella-Ais de Provença, Montpeller-Tolosa de Llenguadoc, Pau-Burdeus, Llemotges, Valença. Totes aquestes ciutats han representat, a un segle o altre, una tradició literària i un sentiment d'occitanitat. Robert Lafont entén que la unitat només és possible amb la participació d'aquestes ciutats amb grans variants dialectals. Occitània és un territori molt més vast que els Països Catalans, i les discrepàncies que existeixen sobre la llengua a València, es multipliquen per cinc o sis a Occitània. La proposta de Lafont només podia partir del respecte de les variants històriques occitanes, però alhora afirmava que, per als usos socials i administratius, una llengua moderna no podia funcionar amb cinc o sis normes. Si una norma de referència de l'occità havia d'existir, era d'un costat, a condició de defugir del model centralitzat i unitarista francès, i de l'altre, d'escollir una norma ortogràfica de referència eqüidistant, com el llenguadocià, tot tolerant i acceptant una variació lexical i morfològica provinent dels sis grans dialectes occitans (o paranormes).

La seva reflexió sobre una norma ortogràfica de referència de l'occità ens condueix molt naturalment a l'estudi social de la llengua a l'obra de Robert Lafont. Perquè, si per una banda, ha fet nombrosos estudis sobre la llengua occitana, per l'altra, i gairebé simultàniament, és a dir, molt aviat, també s'ha preocupat pel seu ús social. En efecte, ja l'any 1952 va publicar Remarques sur les conditions et les méthodes d'une étude rationnelle du comportement linguistique des Occitans (Annales de l'IEO, 1952).

Encara que l'any 1952 no es pugui parlar pròpiament de sociolingüística (ell mateix ho reconeix retrospectivament a la seva obra del 1997), sembla que ens trobem davant d'un text emblemàtic, per no dir fundacional, sobretot si considerem, com ho fa ell mateix, que Languages in contact d'Uriel Wienreich es publica un any més tard, el 1953. Observem, de passada, la seva preocupació per la racionalitat que serà una exigència constant de les seves recerques, marcada, sens dubte, per la seva educació i formació.

Però, el mateix Robert Lafont ha reconegut més tard (o.c. 1997) que la sociolingüística occitana trigaria encara uns 20 anys a emergir a causa de l'oposició obstinada del sector més nacionalista (un occitanisme proclamatori) dels militants occitanistes del PNO (Partit Nacionalista Occità), tancats en posicions de refús a analitzar les actituds i les conductes dels propis locutors occitans. Un identitarisme nacionalistaradical i obtús que, fins i tot, defugia de l'anàlisi de la seva pròpia alienació.

Precisament, l'alienació serà un dels temes que interessarà Robert Lafont a partir de 1965. Publicarà diversos articles a la revista occitana Viure de Nimes (núms. 1 i 3) i a la revista Le Fédéraliste de Lió-Torí (núms. 2 i 3). Publicarà l'estudi de la dimensió psicosociològica de l'alienació ètnica (1965-67), laconsciència lingüística (1971), l'aculturació culturali ladegeneració patoisant (1973), que el preocupen cada vegada més, i que el conduiran vers el concepte de diglòssia, influït pels estudis valencians i pels treballs de Brigitte Schlieben-Lange (Annales de l'IEO, 1972). Més endavant, el concepte de diglòssia serà revisat per Lafont l'any 1976, i marcat per la dimensió psicoanalítica. L'any 1972 serà doncs considerat per Lafont com l'inici de la sociolingüística occitana.

En efecte, a partir dels anys 1970 a 1972, i sobretot gràcies a les recerques teòriques i documentals d'Yves Couderch, Robert Lafont va entendre l'interès i la proximitat que tenien els treballs de la sociolingüística valenciana i catalana, sobretot els estudis de Lluís Vicent Aracil A Valencian Dilemma, 1966, de Rafael Ninyoles Conflicte Lingüístic Valencià, 1969, i Idioma iPrejudici, 1970, de Badia i Margarit La Llengua dels Barcelonins, 1969, de Francesc Vallerdú Dues Llengües, dues funcions, 1970. Lafont va entreveure l'aportació que la nova disciplina podia tenir, tant per als especialistes catalans com pels occitans, per a l'anàlisi de les nostres situacions sociolingüístiques de normalització respectives. Amb encert, Lafont observava que, si l'escola de la sociolingüística nord-americana (Uriel Weinreich, 1953, Charles Ferguson, 1959, Joshua Fishman, 1965) ja era consolidada, pel seu costat, la sociolingüística valenciana, catalana i occitana, no n'estaven gaire lluny. Per a ell, la diferència era sobretot conceptual amb, d'un costat, l'estudi sociològic de la repartició dels rols i dels registres (el contacte) i, de l'altre, l'anàlisi de les conseqüències dels processos diglòssics i la necessitat de la normalització lingüística oposada a l'assimilació (el conflicte).

Pel que fa als contactes concrets de Robert Lafont amb els sociolingüistes catalans, es materialitzen, sens dubte, l'any 1973 durant les sessions de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. A partir dels intercanvis i de les discussions, entorn de dues perspectives sociolingüístiques veïnes, amb Antoni Badia i Margarit, Lluís Vicent Aracil, Francesc Vallverdú, Domènec Bernardó, i Joy Robinson de la Universitat de Stanford (jo només era un observador interessat). La concepció sociolingüística de Lafont va evolucionar, es va reforçar i va confluir amb la sociolingüística catalana. A la demanda de Domènec Bernardo de la Universitat de Perpinyà, va fer una conferència sobre Lescatalanades d'un tal del rossellonès Albert Saisset ; una exposició a partir de l'anàlisi textual del formalisme rús del Cercle de lingüística de Moscú, i especialment de l'obra de Vladimir Propp (1965).

L'any 1976, Robert Lafont publica "Le texte littéraire en situation diglossique" al Cahier núm. 4 del Groupe de Recherches sur la Diglossie Franco-Occitane. L'any 1977 marca, sens dubte, una presa de consciència per a ell sobre el paper central del concepte de diglòssia, sobretot per a Occitània, amb un article publicat en alemany "Die Diglossia in Okzitanien, oder : die verschleierte Wirklichkeit" (Diglòssia a Occitània o la realitat ocultada). Robert Lafont tindrà sempre la preocupació de denunciar totes les ocultacions, començant per la vertadera falsa noció, exclusivament francesa, de patois (creació històrica propagada i aplicada sistemàticament per l'administració de l'Estat francès) ; terme finalment interioritzat per la gran majoria dels propis locutors occitans. El patois com a pantalla i ocultació reeixida de les llengües i dialectes històrics, i sobretot d'escamoteig del prestigi literari.

El mateix any 1977 Robert Lafont publica un dels textos -que jo cito sovint en parlar d'enquestes- "A propos de l'enquête sur la diglossie : l'intercesseur de la norme" (Lengas núm. 1), en el qual ens adverteix de les confusions i incomprensions que solen establir-se en qualsevol situació d'entrevista entre l'enquestador (el representant sovint involuntari de la norma social dominant) i el subjecte enquestat (sovint víctima dels prejudicis i dels estereotips lingüístics), i que cap investigador de terreny diglòssic no hauria d'ignorar.

Robert Lafont i els membres del seu equip, sobretot Yves Couderch (que ha estat l'introductor dels treballs de Rafael Ninyoles als Cahiers del GRDFO), Felip Gardy, Gaston Basalgues, Felip Martel, Paul Siblot, J-M. Marconot, Patrick Sauzet, Alain Viaut, Jacques Brès (el divulgador de la praxemàtica), Françoise Gardès-Madray, amb qui Robert Lafont publicarà l'any 1976 una Introducció a l'anàlisi textual, van interessar-se per les aportacions teòriques de la sociolingüística catalana i valenciana. Globalment, van entendre l'interés dels conceptes revisitats d'autoodi vs lleialtat lingüística, de normalització vs normativització, i sobretot, la confrontació del concepte en formació de llengües enconflicte catalano-occità, oposat al concepte de llengües en contacte anglosaxó d'Uriel Weinreich (1953). Podem dir que s'estaven constituint les bases d'una sociolingüística perifèrica, reforçada al Col·loqui de Franckfort l'any 1979, i també al Xè Congrés Mundial de Sociologia de Mèxic de l'any 1982, amb una comunicació de Robert Lafont.

En aquest context de col·laboració entre investigadors confirmats o en procés de formació catalans i occitans, Robert Lafont va proposar-me de participar als Cahiers du Groupe de Recherches sur la Diglossie Franco-Occitane amb un article sobre el meu treball de camp al Mig-Vernet (Perpinyà), publicat al Cahier núm. 5 de 1976. Anteriorment, tant Yves Couderch (A propos dufrancitan, Cahiers du GRDFO núm. 3 de 1976), com Domènec Bernardó i molts altres joves investigadors també hi havien participat. Aquests Cahiers del GRDFO prefiguraven el que seria només un any més tard (1977) la revista de sociolingüística occitana Lengas.

La revista de sociolingüística occitana Lengas

Així doncs les posicions sociolingüístiques de Robert Lafont s'anaven reforçant i precisant i la nova revista de sociolingüística occitana Lengas, creada per l'equip de Lafont l'any 1977 al Centre d'Estudis Occitans de la Universitat Paul Valéry de Montpeller III, en seria la demostració. Des del principi la revista Lengas ha estat adreçada a un públic d'investigadors, ensenyants, estudiants i militants de la llengua. És clar que, posteriorment, Lengas també ha interessat el públic occità, en general, i més especialment, les persones que treballen a les col·lectivitats administratives regionals, departamentals i locals dedicades a l'ensenyament i a la cultura occitana, sobretot aquelles que es dediquen a l'aspecte lingüístic.

La revista Lengas continua publicant dossiers de recerques i d'enquestes en curs, i anàlisis d'enquestes ja realitzades sobre tres estats (França, Itàlia i Espanya) del vast i complex domini lingüístic occità ; així com també articles teòrics sobre les qüestions i els mètodes de la recerca sociolingüística dels especialistes de la sociolingüística occitans, catalans o internacionals. Durant aquests 32 anys la revista Lengas ha arribat l'any 2008 al numéro 64. És actualment dirigida per Felip Gardy, i és publicada per l'equip de recerca "REDÒc-CNRS" de la Universitat de Montpeller.

Afegim que la revista Lengas ha publicat col·laboracions i treballs de la sociolingüística catalana al llarg d'aquests 30 anys i escaig, com per exemple, el número 35 del 1994. Es tracta d'un volum monogràfic sobre la situació sociolingüística de Catalunya, durant els anys 80-90 coordinat pel Miquel Strubell. Aquest número de Lengas comprèn contribucions de Francesc Vallverdú sobre "La sociolinguistique en Catalogne dans les années 80"; de Jordi Bañeres i Joan Maria Romaní amb "L'exhortation à la Normalisation. Ho volem tot en català"; de Xavier Lamuela sobre "La politique catalane de la langue ou l'établissement impossible"; de Jacqueline Hall amb "Les recencements linguistiques en Catalogne, chiffres et déchiffrage"; de Marc Leprêtre sobre "Connaissance et usage social de la langue catalane en Catalogne" i de Miquel Reniu (exdirector de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya) amb "Aspects de la politique linguistique du gouvernement de la Catalogne". Tot plegat, aquest número de Lengas dóna una visió global de la situació de la llengua catalana entre els anys 80-90, encara que amb una predominància de la percepció institucional de la DGPL de la Generalitat de Catalunya, i amb només alguna discrepància o matís universitari.

Més recentment, la revista Lengas núm. 52 de 2002, ha dedicat un número especial a la Catalunya del Nord, coordinat per Christian Lagarde de l'Université dePerpignan Via Domitia (UPVD) i Jean-François Courouau de l'Université de Toulouse-le-Mirail amb articles de Pere Verdaguer (escriptor), Maria Dolors Solà (Centre Départemental de Documentation Pédagogique), Maria Grau (bibliotecaria, UPVD), Daniel Pujol i Joan Lluís Olive (del Departament de sociologia de la UPVD). El títol del número és : "Le catalan au nord des Pyrénées : une problématique singulière". Heus ací el contingut resumit dels articles.

En introducció, Christian Lagarde i Jean-François Courouau presenten el diversos treballs i Pere Verdaguer "El dialecte rossellonès" fa la història de la variant dialectal, més que no pas l'anàlisi de la seva situació actual ; Joan Peytaví : "L'apport occitan à l'anthroponymie catalane : la population des Comtés du Nord du XVIe et XVIIIe siècles" reavalua la influència demografica i lingüística dels intercanvis occitano-catalans a la frontera septentrional ; J-F. Courouau : "Puissance et déclin du nord-catalan à travers les pratiques et les représentations" comenta la situació de la llengua catalana a partir de l'enquesta del Consell Regional del 1998 però sense posar en dubte la seva fiabilitat relativa ; Maria Dolors Solà : "L'offre éducative en catalan" del Centre Departamental de Documentació Pedagògica que per primera vegada editarà manuals de català per a l'escola pública amb diners de l'Estat ; Maria Grau: "Littérature catalane de la Catalogne du Nord. 1970-2000. Essai d'approche bibliométrique" fa una avaluació crítica de la producció literària contemporània nord-catalana ; Christian Lagarde : "La Universitat Catalana d'Estiu : la légitimité d'un ancrage historique à l'espace pancatalan" ; Daniel Pujol : "Patrimonialisation du phénomène culturel différentiel et dynamique de l'identité en Catalogne du Nord" ; Christian Lagarde : "Le Sud contre le Nord, ou la fascination barcelonaise, vers une recatalanisation pragmatique ?" ; Jean-Louis Olive : "L'institution imaginaire du catalan. Autonomie linguistique et hétéronomie politique", un sòlid article de reflexió teòrica.

Els diferents articles de la revista Lengas núm. 52 de 2002, dónen una visió relativament indicativa de la Catalunya del Nord, encara que, paradoxalment, hi falti una reflexió global sobre la situació sociolingüística de la llengua catalana. Malauradament, l'enquesta del Consell Regional de 1998 no facilita gens aquesta reflexió. És cert que les noves dades estadístiques es publicarien només dos anys més tard, amb l'enquesta sobre l'ús de la llengua catalana realitzada per l'Institut de Sociolingüística Catalana (ISC) de la Generalitat de Catalunya el 2004. Dades estadístiques que han estat analitzades a la revista Aïnes Noves núm. 1 (G. Puig-Moreno, 2007).

L'articulació d'una sociolingüística perifèrica catalano-occitana

Entorn de l'any 1980, la perspectiva dels treballs de recerca sociolingüística publicats a Catalunya, a Occitània i Alemanya van estimular Robert Lafont a crear, una mena de "trilateral" de la sociolingüística perifèrica amb els grups d'especialistes de Franckfort, Barcelona, Montpeller i Rouen. Un primer col·loqui es va realitzar a Franckfort l'any 1979, sobre aquest mateix tema de sociolingüística perifèrica, amb el grup de Brigitte Schieben-Lange. Una segona trobada va tenir lloc l'any 1980 a Barcelona, organitzada per Antoni Badia i Margarit, president del Grup Català de Sociolingüística.

L'any següent 1981, va haver-hi una tercera trobada molt més estructurada, a la Universitat Paul Valéry de Montpeller on l'equip de Robert Lafont va organitzar un Col·loqui Internacional de Sociolingüística sobre el tema Situacions de diglòssia. Van participar-hi molts especialistes europeus i d'arreu del món, així com alguns membres del GCS (entre els quals Antoni Badia i Margarit, Francesc Vallverdú, Joaquim Torres, Domènec Bernardó i jo mateix). Va haver-hi una sessió especial de la sociolingüística catalana. Algunes comunicacions han estat publicades a TSC núm. 5 de 1983. Recordo que en aquella ocasió, vaig presentar una comunicació sobre l'evolució històrica del concepte de diglòssia, i és així com vaig descobrir l'obra del filòleg grec Jean Psichari (1854-1929), el defensor apassionat del demotiki (grec popular) front a la khatarevoussa (grec clàssic). Psichari fou el primer a publicar les seves novel·les en demòtic, i en ser l'introductor del terme de diglòssia en els seus estudis filològics, mig segle abans que Charles A. Ferguson rellancés el concepte, amb la publicació de Diglossia, l'any 1959.

L'any 1984, Robert Lafont va col·laborar amb el seu amic d'origen cors, Jean-Baptiste Marcellesi de la Universitat de Rouen (Normandia), en l'organització d'una quarta trobada. Es tractava del IICol·loqui Internacional de Sociolingüística (on recordo haver conegut amb Domènec Bernardó un lingüista marxista ortodox del Vietnam del Nord, amic de Marcellesi). El tema del Col·loqui Internacional de Rouen girava entorn de les qüestions de la Norma i de Política Lingüística, o més ben dit, de "glottopolitique", com ho exposaven els especialistes de la Universitat del Mont Saint Aignan. D'alguna manera, aquest II Col·loqui del 1984 segellava l'aliança entre les escoles o grups de sociolingüística perifèrica.

El grup de sociolingüística francesa de la Universitat de Rouen aportava els seus treballs sobre la sociologia del llenguatge polític i sindical (Jean-Baptiste Marcellesi, Louis Guespin i Bernard Gardin) en la línia de la tradició de la lingüística social francesa del filòleg marxista Marcel Cohen (1956). Però sobretot descobríem l'experiència molt interessant dels seus especialistes de la creolística creolòfona, nadius i especialistes (Felix Louis Prudent, 1984 i Guy Hazaël-Massieux, 1984) en oposició als especialistes de la creolística oficial francesa i no creolòfona, condicionada sens dubte per interessos estratègics (representada, entre d'altres, per Robert Chaudenson, 1977, Gabriel Manessy, 1980 i Daniel Baggioni, 1990, etc.).

Felix-Louis Prudent va exposar al Col·loqui Internacional de Rouen una reflexió interessant i una crítica sobre el concepte de diglòssia, amb una proposta sobre el contínuum de les interllengües criolles, que, segons la seva proposta, s'escalonen des dels basilectes, generalment d'origen africà (wolof, diolà, soninké, pular, yorubà, mandinga, haussà, zarmà, etc.), en el cas dels criolls del Carib, als cinc acrolectes colonials (portuguès, castellà, francès, anglès i neerlandès). En efecte, per als creolistes, la diglòssia, tal i com la definien els especialistes anglosaxons, i àdhuc occitans i catalans, d'oposició entre dues llengües, o entre dues varietats d'una mateixa llengua, els semblava una concepció reductora que no els podia servir per a analitzar la situació molt més fluïda, complexa i típica de la majoria de les societats criolles. Era sobretot aquesta nova perspectiva d'estudi dels criolls que donava al grup de sociolingüística de Rouen el seu caràcter eminentment perifèric i alternatiu.

Robert Lafont va retenir el suggestiu concepte d'interlecte de Prudent i va tractar d'adaptar-lo a la situació occitana. Va proposar a : Pour détrousser la diglossie (1984) una classificació sociolingüística que anava del francès oficial dels media (acrolecte) fins l'occità reconstituït i l'occità heretat (basilectes), passant pel francès col·loquial importat o d'òc, l'argot francès importat o d'òc, i el francitan (interlectes). Totes aquestes formes de comunicació d'ús social funcionen a Occitània com uns nivells de llengües i registres a base de dues llengües, i com una mena continuum discursiu que facilita els fenòmens de code-switching i, fins i tot, del canvi shifting entre francès i occità.

Algunes d'aquestes problemàtiques semblen haver passat a la història, nogensmenys, observem que els anys 80 van ser una època particularment creativa per als treballs de sociolingüística i les accions de normalització lingüística. Recordem que la primera llei de Normalització Lingüística votada per unanimitat pel Parlament de Catalunya és del 1983. És clar que no passava res de semblant a Occitània o a França.

A França, hi havia també una conjonctura favorable, però res de comparable no podia passar a Occitània, car l'Estat francès ha reforçat en el decurs dels dos darrers segles un sistema centralitzat molt eficaç i impermeable als canvis. Hi ha hagut certament la llei de decentralització de Gaston Deferre de 1982, la llei d'Alain Savary de reforma universitària de 1984, amb la consolidació de les llengües regionals, l'eclosió de les escoles d'immersió de les llengües de França (Ikastolak, Diwan, Calandretas et Bressoles), i s'ha publicat el Livre Blanc des Langues de France, encomanat l'any 1982 a Henri Giordan per Jack Lang, ministre de la cultura, sota la presidència de François Mitterand, però malauradament, pocs canvis de fons.

Robert Lafont i la lingüística praxemàtica

Durant aquells anys 80-90, Robert Lafont amb la col·laboració d'un sòlid equip d'investigadors especialitzats (Françoise Gardès-Madray, Jacques Brès, Paul Siblot, J.M. Barbéris) va avançar amb l'estudi dels processos i condicionaments psicolingüístics dels locutors amb la lingüística praxemàtica. Es tractava de recerques sobre una nova concepció post-estructuralista, bastant propera però alhora diferent, i a vegades oposada, a la lingüística pragmàtica de J. L. Austin (1970), i de J. R. Searle (1979).

A propòsit de la pragmàtica, la posició de Robert Lafont sembla ambivalent, perquè, per una banda, ha criticat durament la pragmàtica oposant el concepte "pragma" al de "praxi" (el producte "langagier" pragma, oposat al procés de la seva producció, praxi), però sobretot amb l'article "La démarche pragmatique : de quatre concepts manquants" (Cahiers de praxématique 10, 1988). El mateix títol anuncia la crítica de la feblesa teòrica de la pragmàtica. Encara que, anteriorment, Robert Lafont també havia utilitzat el concepte d'Acte de parla, propi de la pragmàtica, potser perquè el considerava relativament compatible amb la praxemètica. Responent a la pregunta de Brigitte Schlieben-Lange "Quels actes de parole accomplit-on en occitan ?" (Lengas núm. 2, 1977), Robert Lafont acaba acceptant el concepte amb la formulació següent (...) lamodelització de les formes decomunicació ritualitzades en occità ens reenvien als actes de parla (...) (Lengas núm. 7, 1980).

Personalment, no he pogut escollir clarament entre aquestes dues escoles de lingüística perquè he utilitzat (a les publicacions de didàctica de les llengües estrangeres i segones) molt més la lingüística pragmàtica, precisament pels seus aspectes pràctics, com les actualitzacions dels actes de parla i el treball sobre les nocions i funcions comunicatives. Per contra, reconec la importància teòrica de la praxemàtica, com a teoria de recerca i metodologia d'anàlisi de la praxi. Em semblen dues perspectives teòriques més aviat complementàries, més que no pas oposades. Sembla que Brigitte Schlieben-Lange compartia aquesta mateixa opinió.

Sigui com sigui, a l'inici dels anys 80 l'equip d'especialistes de Robert Lafont va optar per la construcció d'una lingüística de la parla que seria el complement natural de la sociolingüística occitana, que ja era bastant configurada i consolidada, i que van anomenar Praxemàtica. Era, com ja hem dit, en referència, a la praxi de la parla amb tres publicacions de Robert Lafont com Le travail etla langue (1978) ; Pratique de la praxématique (1983) ; i Le dire et le faire (1990). Entre altres aspectes teòrics, la praxemàtica ha reavaluat el concepte de Gustave Guillaume (1948) de "temps operatiu" tractant de materialitzar-lo, amb un estudi de Lafont sobre "Le langage et le temps ; le temps du langage" (1984), precisament el temps, de nou, una de les nocions generals de la pragmàtica.

Si haguéssim de resumir la praxemàtica diríem que és una teoria lingüística centrada en l'anàlisi de la producció de la significació del llenguatge que s'oposa fonamentalment a la Glossemàtica de Louis Trolle Hjelmslev del Cercle de Copenhaguen(Prolegòmens a una teoria del llenguatge, 1943), considerada per Lafont com un projecte idealitzat i abstracte basat en la lògica de l'anàlisi de la llengua com a sistema, que confluiria anys més tard vers l'estructuralisme. Per contra, la praxemàtica pren, efectivament, una opció contrària i molt concreta (materialista, com diria Lafont) basada en el treball de descripció escrupolós i d'anàlisi precís dels diferents corpus tant escrits com orals, realment autèntics, i que prenen en compte les condicions contextuals i psicosocials de llur producció. És una teòria eficaç per a l'anàlisi de totes les llengües, en general, i de les llengües en situació diglòssica, com l'occità, en particular. La única crítica que Lafont fa a la praxemàtica -sens dubte en comparança amb l'èxit de la lingüística pragmàtica- és que la producció i difusió de la praxemàtica han trigat massa i han estat massa lents a fer-se conèixer.

Els Cahiers de Praxématique creats l'any 1983 continuen existint avui i produint estudis i treballs diversos i apreciats. El darrer número dels Cahiers és el 48 (del 2007). Els Cahiers són editats pel grup Praxiling del CNRS de la Universitat de Montpeller. Els Cahiersde praxématique són actualment dirigits per Jeanne-Marie Barbéris, Jacques Brès i Paul Siblot, i al seu consell científic, hi participen lingüistes eminents, entre els quals : Claude Hagège del Collège de France, Jean-Pierre Bronkart de la Universitat de Ginebra, Jean-Baptiste Marcellesi de la Universitat de Rouen, i Georg Kremnitz de la Universitat de Viena, ben conegut dels sociolingüistes catalans i occitans.

Darreres reflexions i publicacions sociolingüístiques
de Robert Lafont

L'any 1997, Robert Lafont era invitat a la Universitat de Brest pels seus col·legues universitaris bretons Jean Le Dû i Yves Le Berre, per a participar al col·loqui "Y a-t-il une exception linguistique française ?". Va fer-hi una conferència sobre el tema prou significatiu i recurrent de "Langues en contact vs langues en conflit ; trente ans de sociolinguistique périphérique : cinq concepts revisités" (article publicat al volum 12 de La Bretagne Linguistique de 1998). En aquesta ocasió, Robert Lafont precisava en conclusió que la sociolingüística perifèrica era més epistemològica i conceptual que no pas simplement territorial, com alguns ho volien fer creure, i que a més, en el cas de la sociolingüística, el "centre", oposat a la perifèria, mai no ha estat París, sinó els Estats Units.

Entre les seves obres i treballs específics de sociolingüística destacarem un llibre que fa el balanç de Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie, publicat a l'Harmattan, l'any 1997. En aquest llibre Robert Lafont fa una reflexió sobre els grans temes de la llengua que l'han preocupat i sobre els quals ha reflexionat, investigat i publicat al llarg d'aquests quatre decennis. Fa una darrera consideració sobre les conductes i la ideologia del locutor, la diglòssia i la seva ocultació. Una concepció de la diglòssia que, finalment, l'apropa de l'experiència de l'etnopsicoanalista Georges Devereux (1972), un antropòleg i etnopsiquiatre nord-americà, d'origen jueu hongarès-romanès, especialista dels indis mohave de les planures del Colorado que perden la llengua i la identitat, i amb els quals s'identifica personalment. (Autor que jo també he descobert en el curs dels meus treballs sobre la migració, les cultures indígenes i la interculturalitat (Cf. Postgrau i Master de Pedagogia Intercultural de la UAB i Universitat de Patagònia, Puerto-Madryn, 2001-2003).

Tornant a l'obra sociolingüística del 1997, Lafont hi repassa també els estereoptips i els paranys de l'enquesta sociolingüística de terreny que sempre el preocupen ; especula sobre l'home de la perifèria i l'epistema del marge (que, de fet, el reenvia a la seva situació personal, ell, el professor prestigiós, però d'una universitat de provincia, Montpeller, representant d'una cultura minoritzada com l'occità, dins un Estat francès hipercentralitzat. Imagineu aquest home, "vingut d'un altre planeta", exigint la igualtat de tractament davant dels alts funcionaris dels ministeris de la Cultura, de l'Educació o de les Universitats i la Recerca francesos, així com també davant de les cases editorials parisenques...). Aquest llibre fa el balanç de la sociolingüística occitana fins el 1997. És finalment, una suma i una selecció d'estudis preparats i revisats per ell mateix. És una darrera reflexió estimulant d'una gran elevació sobre totes les dimensions del fet lingüístic occità, com a paradigma, i el llenguatge en general, com a horitzó.

El seu darrer llibre L'Etat de la langue (2008), (i no pas l'Estat i la llengua), és una obra en la qual ens proposa una reflexió sobre la relació entre llengua, escriptura i la ciutat grega, com a prefiguració de l'Estat. Es tracta d'un brillant assaig a la confluència de la història, la literatura i la lingüística d'oïl i d'òc d'ençà de l'edat mitjana. Aquest llibre és també, en certa manera, una síntesi de les seves recerques en els seus camps predilectes : la història de la literatura i la sociolingüística. Retrobem els seus grans temes, però reescrits amb més profunditat i sobretot una gran erudició històrica (la història que pren per a Lafont cada vegada més rellevància...).

Els grans temes sòn : el sòcol de l'antiguitat, la competència de la romanitat ; l'expansió literària, la política de les monarquies de llengua d'oïl ; la llengua que resisteix (on descriu novament el policentrisme de l'occità durant el segle XIV, i la recerca obstinada dels escribans sud-tolosans del comtat de Foix, dels centres organitzadors de la llengua, tot i l'ocupació militar i ecclesiàstica francesa) ; les mutacions literàries ; la renaixença ; els últims enfrontaments... Rellegir aquests darrers capítols de l'obra de Lafont és repassar de nou la història política i lingüística de França dels segles decisius XVI i XVII, a la llum de la relació entre, d'un costat, el poder polític creixent de la llengua francesa (L'Académie Française és creada pel cardenal Richelieu l'any 1635, sota el regne de Lluís XIII), i de l'altre, les fortes resistències de les llengües i literatures d'Oc (sobretot del gascó que ocupava sòlides posicions a la guàrdia reial francesa ; calia dégasconiser la cort, com deia Richelieu). Una perspectiva que mai la història oficial de la llengua francesa no ha considerat. Aquesta darrera obra de Robert Lafont és doncs, per a nosaltres, un llegat sociolingüístic valuós, una mena de testament intel·lectual...

Conclusions : les lliçons de l'intel·lectual de la causa occitana

Robert Lafont, el militant, l'intel·lectual compromès i el dirigent, ha dedicat trenta-cinc anys a la direcció de l'IEO, com ja hem dit, va ser-ne secretari general entre 1950 i 1959, i després president. L'any 1962, va crear el Comitat Occitan d'Estudis e Accion (COEA), i l'any 1971 va fundar Lucha Occitana, de caràcter clarament autonomista. Podem dir que, a l'inici dels anys 70, i més concretament l'any 1976, amb la publicació de Autonomie, de la Région à l'Autogestion, Robert Lafont, que seguia de molt a prop la lluita de les forces polítiques progressistes que impulsaven l'"Assemblea de Catalunya" contra el franquisme, i la ràpida evolució de la situació política catalana durant la "Transició Democràtica", va sentir i experimentar una gran proximitat amb la concepció catalanista del que seria, pocs anys més tard, amb l'Estatut d'Autonomia de Sau de l'any 1979, la Catalunya autonòmica.

Precisem que, a l'obra que acabem de mencionar, De l'Autonomie, de la Région à l'Autogestion (1976), Lafont formula la seva concepció autonomista (molt relacionada amb la concepció catalana). Però el seu objectiu és de poder influir sobre les forces polítiques de l'esquerra francesa del Programme Commun per a rellançar el procés de regionalització. Malauradament, a l'Estat francès, és sempre un procés en curs, sempre inacabat i inoperant.

Una de les causes d'aquesta paralització o incapacitat a poder modificar o reduir el centralisme de l'Estat francès rau, inicialment i en part, en l'eliminació el 2 de juny de 1793 de la fracció dirigent dels Girondins (Trissot, Roland, Gensonné, Vergniaud, Fontfrède, Condorcet, etc.) durant la Revolució Francesa. Els Girondins eren membres d'una burgesia provincial il·lustrada (inspirada des dels gascons Montaigne i Montesquieu a la filosofia des Lumières), liberal, republicana, federalista i moderada, que serà eliminada (guillotinada) pels Montagnards i els Jacobins (Danton, Marat i Robespierre), més directament relligats als revolucionaris parisencs del Comité de salut public, antifederalistes, revolucionaris radicals i partidaris de l'organització centralista de l'Estat. Aquesta observació és avui confirmada pels treballs de la historiadora d'origen bretó, i especialista de la Revolució Francesa i dels Girondins, Mona Ozouf (1991). Sis anys després de l'eliminació dels Girondins, amb el cop d'estat del 18 Brumaire de l'an VIII (9 de novembre de 1799), els prefectes del Consulat nomenats pel general Bonaparte (futur Napoleó el 1804) acabarien la centralització administrativa de l'Estat-Nació, tal com avui encara perdura. Feina que els Constitucionals revolucionaris de l'any 1791 ja havien començat amb la nova organització departamental (amb noms de rius i muntanyes). Els departaments, amb el temps, esborrarien de la consciència dels ciutadans el nom i l'existència dels països històrics i dels dialectes, presentats pels revolucionaris com a retrògrades i ingestionables. La imatge territorial de l'antic règim monàrquic que calia eliminar.

En paral·lel a la seva acció política, Robert Lafont sempre ha estat atret per la història literària, car considerava que era un dels únics dominis en què Occitània havia estat protagonista de la seva pròpia història. L'any 1954, data de la publicació de Mistral ou l'Illusion Lafont s'interessa per l'èxit del moviment literari iniciat per Frederic Mistral, però alhora vol conèixer les causes del seu fracàs històric i social. En efecte, amb un Estat francès totalment centralitzat, i en el qual la burgesia industrial i comercial marsellesa, molt especialment, ja havia optat per un mercat nacional i colonial francès, en plena expansió d'ençà de final del segle XIX i l'inici del segle XX, el moviment del felibrige de Mistral no tenia cap possibilitat d'èxit social ni polític. Era totalment el contrari del que passava a la mateixa època a Catalunya Principat, en la qual s'operava la junció entre burgesia, catalanisme polític i moviment cultural renaixentista, noucentista i modernista. És clar que la forta relació Marsella-París (companyia del PLM) no és gens comparable a la feble relació Barcelona-Madrid. A propòsit de Marsella, Robert Lafont ha fet una molt bona anàlisi a "D'un autre luòc, la trilogia de Pagnol" (Annales de l'IEO, 1977) de l'obra del cèlebre autor marsellès, Marcel Pagnol que produeix durant els anys 30 la trilogia per al teatre i el cinema : "Cesar", "Marius" i "Fanny", en la qual l'autor representa una societat marsellesa farcida d'etnotips, i una cultura provençal en plena ocultació i decadència identitària.

Recentment, adreçant-se de manera humorística A ces cons de Français et ces couillons d'Occitans (Vingt lettres sur l'histoire, 2005), Robert Lafont recomanava als uns i als altres que :

L'occitanisme havia de guardar-se de dos esculls fonamentals. D'una banda, del culturalisme pur, que li fa creure que defensant una llengua i la cultura que l'envolta pot fer-se entendre per la societat, i de l'altra, creure que l'occitanisme representa, a ell sol, aquesta mateixa societat. És evident que abandonat a ell mateix l'occitanisme pot caure en molts errors i estupideses. Com per exemple, somniar que la independència d'un país es guanya a crits i gesticulacions, o inversament, com alguns bufons actuals, creure que es pot salvar França a cops de cultura occitana.

Darrerament, he volgut escoltar una nova generació d'occitanistes que tenen entre vint i trenta anys, que utilitzen una llengua que jo mateix he contribuït a ensenyar-los. Observo però, que la llengua de les seves vivències diàries és expressada amb tant pocs elements de les variants dialectals com els és possible. Paradoxalment, utilitzen un llenguatge bastant estàndard que sembla poder-ho dir tot, i que a mi, em deixa bastant perplex.

Constato però, que tant França com Occitània són ja multiculturals. I que ara cal a més que siguin multilingües, i afegia : "sembla una il·lusió, però és també una qüestió de respecte del pluralisme, de la diversitat i de democràcia, que, sens dubte, acabarà imposant-se. Desitjo per sobre de tot una Occitània lliure i adulta, i també que la llengua occitana pugui ser sempre present per a donar a tothom un motiu d'esperança, i assumir que l'occità posseeix tots els elements, els atributs necessaris i els sentits d'un destí col·lectiu.

Volem citar unes paraules que Robert Lafont dedicava molt especialment als ensenyants i alumnes de les Calandretas (les escoles d'immersió occitanes). Els incitava de continuar treballant i aprofundint tres missions o funcions essencials per a Occitània :

  1. la funció simbòlica d'obertura i d'avenir relligant la llengua a un projecte social ;
  2. la funció històrica relligant un passat prestigiós a un futur a inventar per a Occitània;
  3. la funció lingüística, recuperant la llengua del país, no pas com una eina d'integració a la francesa, sinó com un lloc d'obertura i d'intercanvi democràtic amb tots els individus, totes les llengües i totes les cultures.

Robert Lafont considerava que les escoles d'immersió occitanes Calandretas representaven una nova forma d'educació alternativa, democràtica i humanista, especialment amb la recuperació i actualització de les concepcions del moviment de Renovació Pedagògica dels anys 1930. Fou una pedagogia activa i participativa propugnada pel nord-americà John Dewey (1859-1952) ; la italiana Maria Montessori (1870-1952), el belga Jean-Ovide Decroly (1871-1932), el suís Edouard Claparède (1873-1940), l'occità de Niça Celestin Freinet (1896-1966), el català Alexandre Galí (1886-1969), etc. Una Renovació Pedagògica que es va aplicar durant la Segona República a Catalunya del 1931 al 1939 (represa durant la transició democràtica per l'associació de mestres Rosa Sensat de Barcelona), i que, per contra, l'escola pública francesa ja no pot oferir de fa molts decennis. És doncs particularment significatiu per a Robert Lafont, que les escoles occitanes Calandretas se n'inspirin i continuïn aquesta trajectòria de renovació pedagògica, relligant llengua, cultura, identitat, pluralisme i democràcia.

Concloent Robert Lafont, recomanava als ensenyants de les Calandretas:

Cal, per sobre de tot, evitar de construir i formar individus monolingües per a sacrificar-los a l'altar del patriotisme nacionalista de l'Estat. Cal tractar d'esborrar el trauma diglòssic imposat a tot un poble. Heus ací la immensitat i l'audàcia necessària de la missió que ens espera. Únicament, d'aquesta manera, naixerà una nova occitanofonia i podrem construir, amb totes les altres conquestes institucionals, un projecte de societat desalienada en ruptura total i en oposició a l'alienació que l'Estat-nació centralista i decadent, tracta de fer perdurar.

O. C. 1997

Estic intímament convençut que, en el fons, Robert Lafont, malgrat la seva pessimista, aguda i constant lucidesa en l'anàlisi i el treball teòric, mai no ha deixat de ser, a la pràctica militant, d'un optimisme vital i contagiós, i com acabem de llegir, quasi redemptor...

Bibliographie

  • Alibert, L. (1935-37) : "Gramatica occitana segon los parlars lengadocians", IEO. Privat. Toulouse
  • Aracil. L.V. (1966) : "A Valencian Dilemma". Identity Magazine, núm. 24, pp.17-29
  • Austin, J. L. (1965) : "How to do things with words", (1970) Ed. Fra."Quand dire c'est faire", Seuil. París
  • Badia i Margarit, A. M. (1969) : "La Llengua dels Barcelonins", Edicions 62. Barcelona
  • Bañeres, J. & al. (1990) : "Lituània. Dels inicis a la 3ra independència", Edicions Llamp, Barcelona
  • Baggioni, D. & al. (19909 : "Ile Maurice : une francophonie paradoxale", L'Harmattan, Paris, 185 p.
  • Barbéris, J. M. & al. (1980) : "La Praxématique", Presses Universitaires de Laval. Québec
  • Basalgues, G. (1980) : "Préliminaires à l'enquête sur la diglossie... à Sète ", Lengas nº 7, Montpeller
  • Bec, P. (1968) : "Comparaison entre le languedocien et le gascon...", Essai systématique, PUF ; Paris
  • Bernardó, D. (1980):"Problématique d'une recherche sur la diglossie, nouvelles propositions", Lengas 8
  • Brès, J. (1993) : "La narrativité, approche linguistique". Editions Duculot, Paris
  • Bronkart, J. P. (1996) : "Genres de textes, types de discours", revue Enjeux, 37-38. Namur
  • Chaudenson, R. (1979):"Le créole de Guadeloupe", Editions Fernand Nathan. Paris
  • Chevènement, J-P. (1999) : M.Vovelle, "Les jacobins : De Robespierre à Chevènement", La Découverte, Paris
  • Claparède, E. (1947):"Psychologie de l'enfant, pédagogie expérimentale", Delachaux & Niestlé. Neuchâtel
  • Cohen, M. (1956) : "Pour une sociologie du langage" Editions Albin Michel. Paris
  • Couderch, Y. (1976) : "A propos du francitan", Cahiers 3, GRDFO, Montpeller
  • Decroly, J- O. (1921) : "Vers l'école rénovée", Editions de l'Office de Publicité. Bruxelles
  • Devereux, G. (1995) : Psychothérapie d'un indien des plaines, réalité et rève. Editions Fayard, París
  • Dewey, J. (1916):"Democracy and Education", M.W-NY ; (1992):"Oeuvres pédagogiques", Seuil. Paris
  • Ferguson, C. (1959) : "Diglossia" in Word, 1959 nº 15
  • Fishman, J. (1965) : "Sociolinguistique". Collection Langues et Cultures. Ed. Labor-Nathan
  • Freinet, C. (1947) : "L'éducation du travail". (1992):"Oeuvres pédagogiques". Le Seuil, Paris
  • Galí, A. (1979) : "Activitat i llibertat en educació". Reimpressió, Ed. del Mall, Sant Boi de Llobregat
  • Garavini, F. (1990) : "Parigi e Provincia", Bollati Boringhieri, Torino. pp. 89-101
  • Gardès-Madray, F. & Lafont, R. (1976) : "Introduction à l'analyse textuelle". Ed. Larousse. Paris
  • Gardin, B. (1983) : "La Glottopolitique", Cahiers de linguistique sociale, Université de Rouen
  • Gardy, P. (1978) : "Les territoires de la langue", Pluriel, 16, pp. 23-35
  • Giordan, H. (1982):"Démocratie culturelle et droit à la différence". La Documentation Française
  • Grau, M. (2002):"La littérature catalane de Catalogne-Nord...", Lengas 52, p. 87-115, Montpeller
  • Gravier, J-F. (1958) : "Paris et le désert français", Editions Flammarion, Paris
  • Guespin, L. & al. (1980) : "Pratiques Linguistiques, Pratiques Sociales", PUF, Paris
  • Guillaume, G. (1948) : "Psycho-mécanique du langage", Publié par Valin (R) Paris
  • Habermas, J. (1963) : "Théorie et pratique". PUF ; (1968) : "Connaissance et intérêt", PUF. Paris
  • Hagège, C. (1985) : "L'homme de paroles", Editions Fayard, Paris
  • Hall, J. (1994) : "Les recencements linguistiques en Catalogne", Lengas 35, p. 45-86, Montpeller
  • Hazaël-Massieux, G. (1996) : "Les créoles, problèmes de génèse et de description", Univ. de Provence
  • Hjelmslev, L. T. (1943) : "Prolégomènes à une théorie du langage", (1971) : Ed. De Minuit, Paris
  • Keravel, A. (1966) : "Histoire sommaire de la langue bretonne ", Edicions Emgleo Breiz, Brest
  • Kremnitz, G. (1981) : "Du bilinguisme au conflit linguistique", Langage 61, Paris, p. 64-78
  • Lafont, R. (1997) : "Quarante ans de sociolinguistique à la périphérie" Ed. L'Harmattan, Paris
  • Lagarde, C. (2002):"Le Sud contre le Nord, ou la fascination barcelonaise..."Lengas 52, p.161-180
  • Lagarde, P. & al. (1946) : "Pour l'Occitanie", Editions Privat, Toulouse
  • Lamuela, X. & al. (2003) : "Morfologia verbau aranesa", Editat per Llibres de l'Index, Barcelona
  • Le Berre, Y. (1994) : "La littérature de langue bretonne", (...) de 1790 à 1918. Emgleo Breizh, Brest
  • Le Dû, J. (2002) : "Vrais Bretons et pseudo-norme" in B. Giblin - Herodote - cairn.info - Brest
  • Leprêtre, M. (1994):"Connaissance et usage de la langue catalane en Catalogne", Lengas 35, p. 87-108
  • Manessy, G. Ed. (1980) : "Problèmes de comparatisme et de dialectologie..." Bibliothèque Selaf 79, Paris
  • Marcellesi, J. B. (1985) : "Pour une politique démocratique de la langue". Ed. Terre corse, Ajaccio
  • Marconot, J. M. (1978):"(...) Enquête sur la diglossie franco-occitane,Vauvert", Lengas 4, Montpeller
  • Martel, P. (1987) : "Travail, famille, patois, Vichy et l'occitan", Practicas, Revista Pedagogica 9-10
  • Merle, R. (1970) : "Provençal et occitan". Carnets d'accueil, Académie de Nice. Education Nationale
  • Mistral, F. (1979):"Lou tresor dóu Felibrige. Dictionnaire provençal-français" reed. Edisud, Ais de Provença
  • Mitterand, F. (1964 ) : "Le coup d'État permanent", (Essai politique), Editions Plon, Paris, 285 p.
  • Montessori, M. (1958) : "Pédagogie scientifique", Editions Desclée et Brouver. Paris
  • Ninyoles, R. (1969) : "Conflicte Lingüístic Valencià" ; (1970) : "Idioma iPrejudici". Ed. 3 i 4. València
  • Olive, J-L. (2002) : "L'institution imaginaire du catalan...", Lengas 52, p. 181-210, Montpeller
  • Ozouf, M. & Furet, F. (Coord.) (1991) : "La gironde et les girondins", Editions Payot, Paris
  • Pagnol, M. (1929) : "Marius"; "1931, Fanny" ; "1936, Cesar", Cahiers du Sud, Marseille
  • Propp, V. (1965) : "Morphologie du conte". Collection Points, Editions du Seuil. París.
  • Prudent, F. L. (1981):"Diglossie et interlecte", Cahiers de Linguistique Sociale, Université de Rouen
  • Psichari, J. (1888) : "Mon voyage" ; (1892) : "Etudes de philologie néo-grecque". Université de Paris
  • Puig-Moreno, G. (1980):"Diglòssia i ensenyament de la llengua catalana (...)". Tesi. Doct. Montpeller
  • Puig-Moreno, G. (2007):"Anàlisi de les dades sociolingüístiques (...)". Aïnes Noves 1, PUP, Perpinyà
  • Reniu, M. (1994):"Aspects de politique linguistique du gouvernement de Catalogne", Lengas 35, p. 131-138
  • Robinson, J. L. (1977) : "Verbal deference in Catalan" in Sociolinguistics, Stanford University
  • Roqueta, M. (2005) : "Verd paradís", Traducció de Jaume Figueres. Edicions La Galerada, Barcelona
  • Roqueta, Y. (1963) : "Josep Sebastià Pons", Editions Pierre Seghers, Paris
  • Romaní, J. M. (1994):"L'exhortation à la normalisation. Ho volem tot en català", Lengas 35, p. 27-44
  • Rossell, A. (2004) : "Poesia i Música a l'Edat Mitjana : Lírica", Editorial Dínsic, Barcelona.
  • Rossi-Landi, F. (1968) : "Il linguaggio comelavoro e come mercato" . Ed. Bompiani, Roma
  • Saisset, A. (1923):"Catalanades d'oun tal", Imp. Catalane, Perpignan ; (2008) reed. Llibres de l'index. BCN
  • Sauzet, P. (1988) : "L'occitan, langue immolée" in G. Vermès. 25 communautés ling. L'Harmattan
  • Schlieben-Lange, B.(1977):"Une sociolinguistique pragmatique, esquisse methodologique"Lengas 2
  • Searle, J. R. (1979) : "Expression and Meaning", Cambridge University Press
  • Siblot, P. (1990):"Comme sonnom l'indique : nomination et production de sens", Tesi, Montpeller
  • Solà, M-D. (2002):"L'offre éducative en catalan du CDDP", Revue Lengas 52, p. 75-86, Montpeller
  • Strubell, M. (1981) : "Llengua i població a Catalunya. Col. Els orígens 6. Ed. La Magrana. Barcelona
  • Torres, J. (1988) : "Les enquestes sociolingüístiques catalanes del 1974 al 1984".TSC 7, València
  • Tzara, T. (1924) : "Sept manifestes Dada". Illustrations de Francis Picabia, Editions Dilecta. Paris
  • Vallverdú, F. (1970) : "Dues Llengües, dues funcions", Col·lecció L'escorpí. Edicions 62, Barcelona
  • Verdaguer, P. (2002):"El dialecte rossellonès", Revue Lengas 52, p. 13-30, Montpeller
  • Viaut, A. (1996) : "Langues d'Aquitaine", Maison des Sciences de l'Homme d'Aquitaine, Talence
  • Weinreich, U. (1953) : "Languages in contact, Findings and Problems". in Linguistic Circle of N.Y.
  • Wright, J. (2003) : "The regionalist movement in France 1890-1914..." Oxford University Press
Lenga e país d'òc, n°50, page 59 (04/2011)
Lenga e país d'òc - Nostre mestre Robert Lafont