50 ans d'occitanisme

Robert Lafont de Catalunya estant

Jaume Figueras i Trull, traductor i membre de l'Institut catalan d'Estudis Occitans

Faríem curt, si a l'hora de valorar el gruix i l'abast de la recepció de Robert Lafont a Catalunya, ens limitéssim a l'occitanista i a la seva anàlisi del fet occità en totes les seves dimensions. I això perquè el Lafont que més transcendència ha tingut entre nosaltres, justament, fins al punt d'esdevenir un dels autors de capçalera per a l'europeisme català, és l'analista de les dinàmiques relacionals que s'articulen a cavall dels espais, enllà de la celebració identitària d'un fet català o occità aïllats.

No sembla, per tant, paradoxalment, que el Lafont més fecund per als lectors catalans hagi estat l'home de lletres, el creador o el lingüista, ni tampoc l'home públic, el representant d'una occitanitat combativa que comptà ràpidament a Catalunya amb la solidaritat i la simpatia des seus quadres militants, sinó l'observador que defuig els camins fressats i cerca nous horitzons per al futur.

Els anys difícils

És evident que, si més no fins a finals dels anys 60, amb la publicació en català de La revolució regionalista, Robert Lafont fou per als catalans de l'exili i de la clandestinitat un company de viatge. Algú que, pel prestigi i la brillantor de la seves múltiples recerques, brillava poderosament en la nebulosa occitana i ens confortava, des de la seva anàlisi, en la reafirmació de la catalanitat resistent.

D'en Lafont, els soferts combatents a l'ombra de la Resistència cultural en pogueren conèixer ja des de l'any 1954 els articles publicats a Vida Nova, la revista catalano-occitana que, des de Montpeller, era l'únic aparador a Europa dels tràfecs per què passava la catalanitat. Allí, a l'igual que a les planes d'Òc, Lafont s'hi interessava per la producció d'autors com Carner, Espriu o Puig i Ferreter, i per fites editorials com l'Antologia de la poesia catalana de Castellet i Molas. A mès, ja s'entén, d'emprendre-hi una nova valoració de les relacions literàries decimonòniques entre les dues Renaixences, i de sotmetre autors com Verdaguer i Maragall a nous mètodes d'analisi. El primer text signat per Lafont, però, que s'oferí a la consideració lectora dels catalans fou "Lo rei malaut", un seu poema seleccionat per Joan Lesaffre per a la Revista de Catalunya, l'any 1947, dins d'una mostra força suggerent de la nova producció poètica occitana1.

No gaire més tard, l'any 1950, Robert Lafont, que acabava d'accedir com a Secretari General al primer rengle de responsabilitats al si d'un IEO en transformació, emprengué el seu primer viatge a Catalunya, que el dugué a fer coneixença amb Ramon Aramon i els homes de l'IEC, i amb J.V. Foix. I el 1954 hi tornà de bell nou, ara amb una colla d'estudiants nimesencs, tal com recorda amb un punt d'emoció a Pecics de mièg-sègle. D'aquell viatge escolar data la visió nocturna de la Plaça del Rei, a Barcelona, i de les rotllanes de catalans i occitans ballant-hi La Santa Espina, fet que valdria poc més tard als organitzadors, entre els quals Joan Triadú i Antoni Serra, més d'un problema amb la policia franquista. L'any 1957, també, assistí a l'aplec literari de Cantonigròs, on llegí una estimulant anàlisi geopoètica de Verdaguer i compartí l'àpat de germanor amb Carles Riba, tot parlant d'Homer... Una vesprada que, anys a venir, en editar un dels seus darrers treballs literaris, la versió poètica dels episodis centrals de l'Odissea, Lafont evocaria commogut.

L'any 1967, ja a la fi d'aquests anys de contactes en la clandestinitat o l'exili, Robert Lafont ajuda decisivament a organitzar els Jocs Florals de Marsella, entrebancats per l'administració francesa, on actuà com a mantenidor al costat de Joan Fuster, Joan Triadú, Mª Aurèlia Capmany, Jordi-Pere Cerdà, Carles Camprós i Francesc Vallverdú2.

Temps d'esperances

Aquella època s'acaba poc o molt amb l'accés de Lafont entre nosaltres a una relativa popularitat, en bona mesura arran de la publicació en tot just dos anys de sengles anàlisis econòmiques i polítiques : la ja esmentada La revolució regionalista, en versió catalana de Manuel Cruells (Aportació Catalana, 1968) i Per una teoria de la nació (originalment, Sur la France), traduïda per Miquel Martí i Pol i publicada per Ed. 62 el 1969, de la qual calgué fer una segona edició i que més tard fou difosa en castellà per Ariel. L'enèrgica crítica que Lafont hi feia del centralisme, tot denunciant la dinàmica empobridora del "colonialisme interior" i l'alienació, malgrat que es limitava al cas paradigmàtic d'Occitània, s'incorporà ben aviat a la reflexió catalana i hom la retroba en la ploma de periodistes i assagistes del moment, com Baltasar Porcel, Guillem Díaz-Plaja, Jordi Ventura o Xavier Fàbregas, a les planes de Destino o La Vanguardia. L'any 1972, al seu torn, Mª Aurèlia Capmany i Xavier Romeu editaven a Dopesa la molt completa i innovadora Història de la literatura occitana que, just un any abans, Lafont i Anatole havien publicat.

A un nivell més popular, encara, l'any 1968 Josep Mª Espinàs traduïa quatre poemes de Lafont, que Dolors Laffitte, una de les veus més primerenques i vibrants de la Nova Cançó, enregistrà en la versió musical de Gui Broglia.

A comptar d'aleshores, foren rares les plataformes del catalanisme més actiu i puixant que no comptéssim en un moment o altre amb l'aportació intel·lectual i la presència de Lafont, sovint comparat a Joan Fuster per la transcendència cívica de la seva obra científica, com ara les Festes de Maig de les Lletres Catalanes (1970), la Universitat Catalana d'Estiu (1971, 1972), els Premis Octubre de València (1974) o el Congrés de Cultura Catalana (1977), per esmentar-ne només alguns.

Lafont és també present des d'un començ en la constitució dels primers grups de recerca en sociolingüística catalana, i les seves aportacions sobre els capteniments diglòssics figuren ja al número inicial del Treballs de sociolingüística catalana, dirigits per Lluís V. Aracil, que aparegueren el 1977.

Tot plegat fa que Lafont comparteixi l'espai públic al costat de figures capdavanteres de la recerca i la creació catalana i, doncs, que esdevingui un referent altament apreciat per a lingüistes, geògrafs i polítics, en aquells anys d'agitació i esperances bategants.

Nous camins

Amb la Transició i la consolidació de la democràcia, tot al llarg dels anys 80 i 90, la nova classe política catalana és cada cop més receptiva a les anàlisis prospectives empreses per Lafont, que presenten com a ben viable una nova dinàmica estratègica basada en els espais regionals, que tard o d'hora han d'acabar depassant uns territoris estatals caducs i articulant nous àmbits de relació, generadors de riquesa i llibertat. És el moment, ara, en què Robert Lafont esdevé l'inspirador d'una nova orientació política i institucional, ni que sigui tentinejant, en les relacions transfrontereres.

De fet, en aquests anys Lafont és present en tots els intents de lligar i fer més productives les relacions occitano-catalanes, com ara la creació del Centre d'Agermanament Occitano-Català (CAÒc), l'any 1978, o la Fundació Occitano-Catalana (FÒc), el 1994, per bé que cal convenir que la implicació de la classe intel·lectual en aquestes iniciatives ha estat més aviat discreta.

Nombroses intervencions en col·loquis i encontres d'alt nivell, com ara la seva participació al IIn Congrés de la Llengua Catalana (1986) o al VIIIè Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes, que se celebrà a Tolosa pel mes de maig del 1988, van de mica en mica afaiçonant el somni d'un nou espai compartit, que ara és ja una possibilitat.

La concessió el 12 de gener del 1987 de la Creu de Sant Jordi comporta el reconeixement de la seva fecunda aportació a la recuperació catalana, que més tard completaran homenatges institucionals com el que la Generalitat i la Universitat Autònoma de Bellaterra li reteren del 6 al 10 de maig del 2005, que culminà amb la seva emocionada intervenció al Palau Robert de Barcelona, quan la lectura dels darrers versos de la seva traducció de l'Odissea serví a Lafont per reafirmar-se, ni que fos amb la veu trencada, en la seva fe que dia vindrà en què Catalans i Occitans reveurem Ítaca a la proa.

La publicació gairebé simultània, l'any 1991, de Temps tres (El Trabucaire), en versió occitana original i catalana de Pere Verdaguer, i de Nosaltres, el poble europeu (Ed. 62), que gaudiren d'un notable ressò mediàtic, coincideix en el temps amb la seva participació al Festival de Poesia de Barcelona, el dia 10 de juny del 1991, juntament amb Joan-Ives Casanòva, Jep Gouzy, Miquel Àngel Riera i Joan Margarit, entre d'altres. Àlex Susanna, organitzador de l'acte, en traduirà alguns poemes al cap d'uns mesos, que apareixeran a Serra d'Or. Aquell mateix 1992, la revista Reduccions, al seu torn, donava un extens dossier sobre la poesia occitana del 1940 ençà, que evidentment incloïa Robert Lafont. Felip Gardy, al revelador estudi que cloïa el volum, remarcava molt justament la "fam d'història" que batega en la poesia de Lafont i la seva "doble voluntat de posar-se d'acord amb la carn del món viu i d'encarnar les passions d'una època en un occità vibrant d'aquesta existència abundosa"3. Hem de reconèixer, però, que la difusió a Catalunya de la rica producció literària de Robert Lafont ha estat més aviat exigua, i que les traduccions -llevat dels assaigs- es limiten a uns pocs poemes i algun conte. I això que ha estat El Trabucaire, una editorial de la Catalunya Nord, que ha publicat alguns dels títols més importants de la narrativa lafontiana dels darrers anys...

Val a dir, també, que aquesta nova etapa en la reflexió lafontiana és en part també filla de la llibertat de què l'autor gaudeix des de la seva particular talvèra, un pic establert a Florència, çò que li permet una perspectiva i un "gran angular" especialment apreciats a Catalunya, per l'amplitud d'horitzons que ofereix.

D'aquest projecte europeista de llarga durada que ell contribuí com ben pocs a alimentar, l'Eurocongrés que Lafont copresidí, juntament amb Joan Triadú, i que Joan Amorós i Danís Mallet dirigiren, entre els anys 2000 i 2003, en fou una baula més. Serà el temps, però, que tot ho posa a lloc, que ens permetrà d'aquí a uns anys d'avalorar-ne amb justesa els resultats.

L'aclaridor epíleg amb què Lafont arrodoní la monumental La il·lusió occitana, d'August Rafanell (Quaderns Crema, 2006), fou el fermall que segellà una llarga dedicació a l'estudi i a la consideració crítica de les relacions entre catalans i occitans, que s'havia iniciat més de cinquanta anys enrere, a les planes de Vida Nova.

La celebració del sentit homenatge pòstum que les institucions catalanes reteren a Lafont, el 16 del març del 2010, i la creació del Premi Robert Lafont, que enguany ha estat concedit, en la seva primera edició, a Pèire Bec, són les darreres fites d'aquesta història. Comptem, però, que no seran les últimes...

Fausta Garavini, Robert Lafont et André Neyton, le 17 décembre 1982, à Toulon, chez André Neyton, directeur du Centre dramatique occitan de Provence. Travail de préparation de la pièce La Croisade qui sera créée à La Seyne le 23 avril 1983.

Lettre de Robert Lafont à Pierre Rouquette de Marseille, document transmis par Pere Grau.

(1) LESAFFRE, Joan. "Dotze poemes d'Òc", a Revista de Catalunya 104 (Octubre-Desembre 1947), p. 423.

(2) cf. : Lenga e País d'òc, n° 49, p. 7 et 8 "Les gràcies de l'esperança" Robèrt Laffont.

(3) GARDY, Felip. "Cinquanta anys de poesia occitana (1940-1990)", a Reduccions. Revista de Poesia nº 50/51 (Octubre de 1991).

Lenga e país d'òc, n°50, page 13 (04/2011)
Lenga e país d'òc - Robert Lafont de Catalunya estant